Va de mestres.

Avui, a l'assignatura de seminari, hem hagut de presentar el treball del llibre "Va de mestres". Ha sigut un llibre molt interessant, ja que els autors són dos mestres que expressen les seves opinions i convencen molt als lectors. Un dels punts de treball que ens havia fet fer la Roser era escriure quines quinze capacitats a de tindre un bon mestre, i jo he escrit les seguents:

·  Ha de tenir vocació.

· Un bon mestre és aquell a qui se li permet dur a terme allò que pensa que els seus estudiants necessiten, això no vol dir defensar un estil educatiu suau i permissiu sinó saber connectar amb la poderosa càrrega emocional que hi ha entre ell i l’alumne.

·El mestre ha de conèixer els seus alumnes, les seves necessitats, saber tractar-los de la manera més adequada per fer-los feliços i madurs i sobretot ha de creure en les possibilitats de l’aprenentatge del nen.

· Crear una atmosfera de respecte mutu i de cohesió a la classe. Ha de ser pacient.

· Ha d’afavorir l’aprenentatge actiu i l’humor per millorar la motivació i mantenir la curiositat.

· Ha d’explicar les coses amb claredat. Tenir una bona comunicació tan oral i escrita.

· El mestre ha de saber estar a l’aula i motivar als seus alumnes per aprendre amb diferents metodologies i amb un aprenentatge actiu on els alumnes puguin ser protagonistes del seu propi aprenentatge.

· El mestre és una guia, un punt de referència per els seus nens i nenes, ha de promoure el compromís actiu de l’alumne. Si els alumnes no estan involucrats en el seu aprenentatge, no aprenen.

· Un bon mestre ha de tenir la capacitat de tractar amb les famílies dels alumnes ja que són una part important de l’educació d’ells i per tant, han de ser les dues parts les que es posen d’acord si hi ha algun problema o si hi ha algun aspecte positiu, ja que l’alumne ha de notar una cohesió entre ells.

· Ha de ser observador i bon improvisador.

· No resol tots els problemes, sinó que els fa front.

· Ha de ser conscient del que ensenya i del perquè ho fa i també ha de ser reflexiu i crític.

· Ha de proposar les activitats més adequades i eficaces.

· Ha de formar persones, no tants continguts, i ha de ser capaç d’adaptar-se a la diversitat cultura.

· El bon mestre ha de fomentar el joc i les relacions socials.

 Animo que aquells que encara no se l'han llegit i són mestres o que els hi sembli un llibre interessant, que el llegeixin perque s'aprèn molt de dos grans especialistes!

Exposició de l'Escola La Baldufa.

Avui, a la hora de seminari amb la Roser Rahola, una de les coses que hem fet ha sigut presentar la nostra escola als companys. Ho he presentat mitjançant un power point i he en aquest he posat fotografies de les aules i d'on les mestres canvieven als nens.

També he explicat una mica el funcionament de l'escola i finalment he posat les meves conclusions i què havia après d'aquells dos dies de pràctiques i d'aquesta nova experiència.

Aquí us deixo el power point, espero que us agradi.

L'exposició del Mnac a seminari.

Dimarts, a l'hora de seminari amb la Roser Rahola vaig exposar el meu power point del Mnac, l'excursió que vam fer el dimarts de la Setmana de Pràctica i Reflexió Educatives.

Aquest power point consisteix en fotos de totes les escultures que vam poder veure i que ens va explicar la guia. També vaig posar com a complement, possibles preguntes que els nens podrien fer a la guia o a la inversa. 

Finalment vaig posar el que havia après en aquell museu, i la veritat es que em va agradar molt i la vaig trobar molt interessant.

Aquí us deixo el power point, espero que us agradi.

El Mnac from aransoler

Documentar, una mirada nova.

El primer llibre que ens van fer llegir a seminari va ser el de "Documentar, una mirada nova". Aquest llibre és de l'associació de mestres Rosa Sensat. 

Documentar és una pràctica inherent a la pedagogia que es construeix a partir de la realitat, a aquella que dóna valor i se sorprèn de com aprenen els infants i de les descobertes que fan cada dia. En part, és recollir allò que passa en un grup d’infants. 

Documentar com aprenen els infants és una de les qüestions fonamentals d’una escola activa, d’una escola que valora, respecta i confia en l’infant del qual desconeixem els límits del seu potencial. 

El llibre consta de 30 històries, amb un títol, unes imatges i uns comentaris dels mestres en relació a les imatges. Són escenes senzilles, però que a partir d’elles es poden deduir conclusions molt interessants i útils pels mestres. 

Cal analitzar bé cadascuna de les històries i prendre consciència del que hi han vist les mestres observadores, perquè és molt interessant i educatiu.

La conferència de la Llei Wert

Dimarts 29, a l'hora de Seminari, va haver-hi una conferència que tractaria sobre La Llei Wert dirigida pel Sr. Blai Gasol, un inspector jubilat del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya.

Primer, va començar parlant de la llei Moyano del 1857, la qual fa referència a que tots els infants d'entre 6 i 9 anys tenen l'obligació d'assistir a l'escola.

Al 1980 va aparèixer la LOECE, és la unió de centre democràtic que estructura els centres docents i regula els deures de la comunitat educativa.

La LOGSE (1990) va ser una de les més importants: va haver la separació d'educació infantil(0-3, 3-6 anys), educació primària 6-12 anys), ESO (12 a 16 anys)i batxillerat (16 a 18 anys) i intenta fer una escola inclusiva.

Després van aparèixer la LOCE al 2002, la LOE (llei orgànica d’educació) al 2006, la LEC al 2009, i per últim la LOMCE (Llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa).

En Sr. Blai Gasol va explicar molt bé els tipus de lleis que hi havia i després de parlar una hora i mitja aproximadament, els espectadors podien fer qualsevol pregunta al respecte per si havia quedat algun dubte 

Va ser una conferència molt interessant, ja que tractava un tema dins de l'àmbit en el que jo estic estudiant.

La descripció i interpretació d'una imatge.

Avui a l'assignatura de seminari, he presentat la meva imatge i he hagut de fer una descripció i interpretació d'aquesta.

Abans d'escollir la elegida, vaig agafar quatre fotografies que m'interessaven i després em vaig decantar per la que avui he presentat, que és La nena Afgana, Sharbat Gula.

Les tres imatges que per mi són molt interessants són les seguents:

Vaig escollir aquestes tres fotografies perque hem mostren sentiments molt semblants com l'estima, la felicitat i l'amor.

Finalment, vaig decidir interpretar davant dels meus companys de seminari La nena Afgana ja que hi podia extreure més informació i em semblava de més interès.

El primer que he fet avui és mostrar aquestes dues imatges, que és la mateixa nena de petita i de gran i després he explicat el que us posaré a continuació, espero que us sigui d'interès.

          

En aquesta fotografia, es pot veure que aquesta nena afgana, la Sharbat Gula no ho està passant be. Darrere d’aquests ulls verds, impactants, amb la seva pell morena, es mostra tristesa, por, inseguretat i una vida terrible.

Els ulls verds en contrast amb la pell morena criden l’atenció, així com la profunditat de la mirada que no passa desapercebuda. El color del mocador del cap, vermell, dona lluminositat i força a la fotografia. És curiós que s’entreveu una vida fosca, però la fotografia és molt colorida. La nena sembla amb més maduresa que la que hauria de tenir, potser per la vida que ha hagut de passar, i això es veu en el seu rictus i en la seva mirada.

Les emocions que em venen al observar la imatge són de tristesa i de dubte pel que fa al futur d’aquesta noia. Penso si encara serà viva i si li ha tocat viure una vida molt diferent de la meva.

Penso que la intenció de la imatge és precisament provocar aquest sentiment de tristesa, ja que la maduresa i pena que transmeten els seus ulls, mirant directament als culpables de la seva situació, desafien a qui hauríem de fer alguna cosa perquè no hi haguessin noies que passessin pel que passa la Sharbat. Em fa pensar, que podria fer jo per ajudar-la.

Sharbat Gula és una dona afgana de l'ètnia pashtun que es va veure obligada a fugir de l'Afganistan cap el Pakistan a un camp de refugiats on va ser fotografiada per Steve McCurry de la National Geographic. La imatge es va fer famosa quan va ser publicada a la portada de la revista el juny de 1985.

Sharbat va ser fotografiada quan tenia 12 anys pel fotògraf Steve McCurry, el juny de 1984. Va ser al campament de refugiats Nasir Bagh de Pakistan durant la Guerra de l'Afganistan (1978-1992). La seva foto va ser publicada a la portada de National Geographic el juny de 1985 i, a causa del seu expressiu rostre d'ulls verds, la portada es va convertir en una de les més famoses de la revista.

L'abril de 2002 Sharbat Gula va ser de nou fotografiada però aquesta vegada la imatge canviava, els seus ulls no tenien aquella brillantor tan especial i el seu cabell negre no s'apreciava a través del burka, una vida captada en dues instantànies.

El mateix home que la va fotografiar, Steve McCurry, la va trobar de manera poc comuna, ja que no tornava a veure's amb gairebé cap persona fotografiada, després de disset anys. El fotògraf va realitzar nombrosos viatges a la zona fins que, el gener de 2002, va trobar la nena convertida en una dona de trenta anys i va poder saber el seu nom. Sharbat Gula viu en un llogarret remot de l'Afganistan, és una dona tradicional pashtún, casada i mare de tres filles més una quarta que va morir quan era petita. El seu marit, amb qui es va casar als tretze anys, poc després de la seva famosa fotografia, es diu Rahmat Gul i les seves tres filles Robina, Zahida i Alia. Sharbat va tornar a l'Afganistan el 1992. Ningú no l'havia tornat a fotografiar fins que es va retrobar amb McCurry i no sabia que la seva cara s'havia fet famosa.

La societat que publica la revista va crear en el seu honor una organització caritativa anomenada Afghan Girls Fund, que ajudava al desenvolupament i creació d'oportunitats

educatives per a les nenes i dones afganeses. El 2008, aquest projecte va créixer per ajudar també nens i va passar a dir-se Afghan Children's Fund.

Dades i noms extret de wikipedia.